Realment cal estar un xic en forma per pujar al castell de Torroella de Montgrí, però, l'esforç va valer la pena perquè el premi des del cim és espectacular, tot un regal pels ulls. Tot empordanès, independentment, sigui del Baix o l'Alt Empordà, hauria de proposar-se el repte, assequible, tot sigui dit, d'ascendir-lo perquè des d'allà dalt t'augmenta el sentiment de pertinença a una comarca o país, a banda, de fer-se una idea de la bellesa, riquesa i varietat existent a la zona. De la mateixa manera que utilitzem la nostrada dita de: no és ben casat el qui no porta la dona a Montserrat, els empordanesos podríem perfectament adaptar el: qui d'empordanès vol presumir, cal que hagi pujat el Montgrí.
Possiblement, el Montgrí és el millor punt per portar a un turista i mostrar-li, resseguint les quatre parets del castell què és i que tenim a l'Empordà. La panoràmica, a vista d'ocell, ens mostra a grans trets tot allò que tenim als dos Empordà, com a futurs guies, el Montgrí és un excel·lent mirador i el nostre millor aliat per fer veure al visitant alguns dels principals recursos que tenim, el mar Mediterrani amb les Illes Medes a tocar de l'Estartit, el curs del riu Ter i la seva desembocadura, els Pirineus, el golf de Roses, els poblets de l'Empordanet que tant fascinaven a l'escriptor Josep Pla...
Amb el guiatge d'en Xevi del Museu de la Mediterrània, tot un enamorat de la zona, vam començar "l'escalada" fent petites, però, agraïdes aturades per escoltar les principals característiques de la flora i la fauna del Montgrí. Qui coneix aquesta planta? ens preguntava en Xevi i, tot seguit, una descripció exhaustiva ens servia per conèixer les formes, colors, olors i propietats d'aquelles plantes. Pas a pas, el grup de primer i segon de Turisme de l'institut palafrugellenc avançàvem cap al cim amb aquella empenta que et dóna veure cada vegada més a prop el castell. A punt de fer l'atac, utilitzant l'argot muntanyenc, vam tenir el privilegi d'observar unes simpàtiques cabres salvatges, una excel·lent notícia que ha de servir-nos a tots per a conscienciar-nos que la preservació del medi ambient i dels animals autòctons d'una zona, poden resultar un potencial turístic de primer ordre per a motivar al visitant l'interès de conèixer, en aquest cas, el Montgrí. Després de deixar enrere unes petites capelles vam arribar a un coll de muntanya on s'hi troba la Creu de Santa Caterina, un bon lloc per fer-hi un descans i unes quantes fotografies, tot plegat, un preàmbul i una primera victòria per agafar forces de cares al tram més complicat de muntanya. D'immediat, un munt de ziga-zagues per un camí costerut, estret i rocós ens esperava per conquerir la fortalesa. A l'interior del castell, una escala de cargol situada en una de les torres ens va permetre pujar un xic més amunt i gaudir d'unes vistes meravelloses de la plana de l'Empordà mentre en Xevi, encara amb un alè admirable i sense oferir símptomes de cansament, ens explicava històries fascinants com els saquejos dels pirates o les rivalitats entre el rei Jaume II i els comptes d'Empúries en les inacabables, com encara succeïx avui dia, lluites pel poder. Paisatgísticament, cadascuna de les quatre torres ens oferia una perspectiva diferent, però, igualment fantàstica d'un bocí de Catalunya anomenat Empordà, en definitiva, una excursió que com a estudiants de Turisme, ens va ajudar a conèixer i estimar més el nostre territori.
